En agraïment als docents………….

Els polítics continuen promulgant lleis i dissenyant currículums, els consells escolars demanen esforços suplementaris, els pares demanen cada dia més coses, els alumnes no sempre expressen el seu suport, els vostres/nostres col•legues no sempre us/ens fan la vida fàcil… Sempre hi ha canvis en perspectiva, la tecnologia obre oportunitats meravelloses………
A tots vosaltres professors i professores:
La vostra feina és important.
Gràcies per tot el que feu, per la vostre tasca i els vostres esforços. Gràcies pel vostre interès per la professió i per als alumnes, per la vostra generositat en el desenvolupament d’aquesta tasca tan exigent i la vostra noble implicació en el que feu.
… I una reflexió educativa
Tots nosaltres, la gent de l’educació, podem tenir especialitats diferents però
compartim, segur, l’amor per l’ofici, l’amor per la gent. Aquest amor ens porta a
apostar pel futur, a formar noves generacions… i ho fem no només en un nivell
individual. Hi ha una gran tasca col•lectiva. Estimem i ensenyem a fer estimar.
Aquesta és la gran dimensió de la nostra feina. ¡Gràcies a tots vosaltres per compartir aquesta aventura malgrat les retallades i els pals a les rodes que ens posen tant els departaments com l’administració!
Joan Gómez i Urgellés, 12 de juny del 2012

La televisió, el gran aliat!

Alguns pares es pregunten el perquè del fracàs escolar de la canalla.
Hi ha un perfil de família molt arrelada a la nostre societat: les famílies que no poden prescindir de la televisió.
Anys enrere , a la majoria de llars, durant els àpats es parlava a taula de les inquietuds comuns i dels problemes que sorgien en el dia a dia. Actualment “el cap de taula “ és la televisió, fins i tot m’he trobat en algunes ocasions entrar en un lloc i sentir un “pssssssss” (es a dir: calla i no facis soroll) doncs hi ha un silenci sepulcral m’entres aquestes persones estan davant la pantalla, semblen que estiguin enganxats. En alguna ocasió algun membre d’aquesta comunitat s’ha ofès pel fet de que he dit “bona nit”, el meu interlocutor m’ha contestat amb un rotund : ¡Calla!, no veus que estem mirant la tele!!!!.
També algunes famílies han solucionat el tema dels “cangurs”, com que tenen canalla i sembla que els molesti tenir canalla els posen la “tele” i així tenen la mainada entretinguda. Com deia en Ramon Muntaner “…la televisió ofega la paraula…”. A mesura que es fan grans, i en una xerrada puntual entre coneguts pel carrer, aquesta pantalla queda substituïda pel mòbil dels pares, que en lloc d’ensenyar als nens a ser educats i a callar davant d’una conversa els hi proporcionen el mòbil per tal de que juguin força estona amb la pantalleta.
Si fem un repàs de les màquines de vídeo jocs, que els experts en pedagogia recomanen un màxim de 45 minuts al dia doncs atrament disminueixen les produccions acadèmiques, notarem com son un altre element irrenunciable de moltes llars actuals. Es fantàstic observar la saviesa i “expertesa” dels pares que tot ho qüestionen (saben més que els professionals!!!) en el moment de comprar un vídeo joc, tot seguit m’explicaré amb un exemple. En una ocasió una mare era en una botiga de vídeo jocs amb un nen de 12 anys, el nen volia el vídeo joc i la caràtula posava per majors de 18 anys i a més hi havia la icona de “joc agressiu”; el resultat de tot això va ser que els pares comenten “el nen ja controla”, això de més de 18 anys son tonteries: té nen el vídeo joc. És el mon permissible de la multipantalla!
Bé, ara ens tornem a preguntar: Quins elements influeixen en el fracàs escolar?
Els mateixos pares ens poden donar la desposta.

Joan Gómez i Urgellés 12 de juny del 2012