Breu record de la prova de selectivitat

M’ha costat escriure aquesta reflexió, però crec important que sigui un model per tots aquells adolescents i famílies amb adolescents que tenen canalla al llindar de realitzar les proves d’accés a la Universitat. Us explicaré una història real de diversos nois i noies que estan a la Universitat, evidentment no estan estudiant el grau que volien triar. Vegem els testimonis.
Estudiant A: Volia entrar a informàtica, faig industrials doncs per culpa de dues dècimes no he pogut entrar. Ja m’ho deien a l’institut: no et distreguis tant i estudia una mica més, tu pots!. A casa invertia dues o tres hores mirant la televisió cada nit. A les hores de menjar també i a vegades a mitja tarda. Si hagués estudiat una mica més i hagués reduït uns minuts e televisió al dia potser m’haguessin sobrat les dues dècimes. Ara no puc tornar enrere.

Estudiant B: Volia fer medecina, no he pogut entrar a cap universitat ja que no tinc la nota necessària per fer cap carrera. Vaig d’oient a la universitat però estic a casa cada dia, intento estudiar per tornar a anar a les proves d’accés. Durant el Batxillerat vaig començar força bé, però després les notes varen baixar, em passava les tardes amb el mòbil i amb la màquina de videojocs, un temps que no recuperaré, un temps que podia estudiar més i no aprofitava, els jocs electrònics em varen perdre. Els nervis em menjàvem. Ara vaig amb un psicòleg doncs estic tocat, a casa intentant estudiar i penedit del que feia. No feia cas als pares, per mi eren uns ogres i ara els trobo a faltar. La mare va marxar amb un altre home i el pare te un ictus i el cuida la meva germana gran.

Sobren els comentaris. Això és un petit model del que tenim. Com deia en Dylan: “els temps estan canviant”, o potser ja han canviat?